Crevillent (05/07/2024).- El Archivo Municipal “Clara Campoamor” recuerda que hoy, 5 de julio, se cumplen doscientos años del fallecimiento de Jaime José Cayetano Alfonso Juan, más conocido como Jaume el Barbut, bandolero crevillentino nacido el 26 de octubre de 1783. Según apunta la archivera municipal, Bibiana Candela Oliver, “fue hombre de grandes cualidades personales -a pesar de su analfabetismo-, líder inteligente, carismático, astuto y valiente, fue el más célebre bandolero valenciano y español de finales del Setecientos, cuyas actividades se extendieron por tierras murcianas, manchegas y andaluzas”.
La archivera municipal cuenta que “fue hijo de campesinos, casó con María Antonia García Asensio, el 1 de agosto de 1803 y desde entonces, trabajó como jornalero y guarda de unas viñas en el pueblo de Catral. Cierto día sorprendió a un merodeador que le atacó navaja en mano, pero Jaime consiguió arrebatársela y darle muerte”. Bibiana Candela añade que aconsejado por sus familiares, huyó a la sierra de Santomera, donde no tardó en formar parte de la cuadrilla de Los Mogicas, hasta que, harto de sus crueldades —acabó matando a dos de ellos—, se hizo con el mando, iniciando así una larga serie de delitos por pueblos y serranías de los alrededores.
“Al producirse la invasión francesa, se convirtió en una curiosa mezcla de salteador de caminos y guerrillero, no tardando en erigirse como jefe de una partida que llegó a contar con más de cien hombres, siendo su nombre pronunciado con admiración y entusiasmo por tierras murcianas”, desarrolla la archivera municipal, quien además subraya que “se retiró a Crevillent con su esposa y su hija, y el lunes 28 de julio de 1813 el general Francisco Javier Elio, suprema autoridad de la región, dispuso el sobreseimiento del homicidio de Catral, y se dedicó al cultivo de unas huertas y a la ganadería”.
Pero, según señala Bibana Candela, “unas imprudentes palabras del hacendado del cual era colono, le ofendieron y, en unión de su hermano y algunos antiguos miembros de su banda, volvió al bandidaje, asaltando a cuantos mercaderes y viajeros sorprendieron por los caminos”. La cuadrilla poseía escondrijos en las sierras de Callosa, de la Murada, Albatera, la Solana y de la Pila — en esta última, próxima a Abarán (Murcia).
La archivera municipal expresa que Jaume el Barbut se convirtió en defensor de los derechos de Fernando VII, pasando a ser un feroz guerrillero realista, todo ello sin abandonar su carrera delictiva. “De entre sus golpes merece citarse el audaz robo al capitán del Regimiento de Almansa, José Enríquez, de veinte mil reales, pese a la resistencia de éste y de la escolta”, destaca Candela Oliver.
Tras la entrada de las tropas francesas, en abril de 1823, el brigadier Luis Adriani le prometió el indulto, aprobado por Fernando VII, y lo recibió en Jumilla, tras ciertas formalidades de rigor.
En Murcia fue nombrado sargento primero y puesto al frente de un grupo de “Soldados de la Fe”, con lo que acabó prestando servicios de seguridad y protección rural en los mismos lugares de sus antiguas fechorías.
A principios de 1824, recuerda la archivera municipal, fue llamado a la Casa Consistorial de Murcia, supuestamente para recibir ciertas instrucciones, pero por orden del general Montes, intendente de Murcia, se le detiene y se le instruye un rápido proceso que concluyó con su condena en la horca. Al amanecer del día señalado, 5 de julio de 1824, lunes, fue llevado al patíbulo —situado en la plaza del Mercado, hoy de Santo Domingo—, donde fue ahorcado por el verdugo Joseph Merino.
Tal y como apunta Bibiana Candela, “de su cadáver se hicieron los habituales “cuartos”, que tras ser fritos en aceite se expusieron en Crevillent (la cabeza), Jumilla, Elche y en los caminos de las serranías”.
Prototipo del “bandolero generoso”, su vida fue tema de numerosas anécdotas y leyendas narradas en las novelas decimonónicas, convertido en personaje mítico por sus hazañas en defensa de los pobres y humildes, como por ejemplo, el drama en verso de Sixto Cámara, “Jaime el barbudo” (1853), y la novela histórica de Ramón López Soler,“Jaime el Barbudo, o sea, la sierra de Crevillente” (1832).
L’Arxiu Municipal commemora el bicentenari de la defunció de Jaume el Barbut
• Tal dia com hui, el 5 de juliol de l’any 1824, aquest crevillentí, prototip de bandoler generós, va morir després de ser condemnat i penjat pel botxí Joseph Merino
• L’Arxiu recorda este aniversari amb el Document del Mes a través de la partida de defunció en la qual es reflectix la seua defunció, posant de rellevància la importància històrica d’aquesta figura
Crevillent (05/07/2024).- L’Arxiu Municipal “Clara Campoamor” recorda que hui, 5 de juliol, es complixen dos-cents anys de la defunció de Jaime José Cayetano Alfonso Juan, més conegut com a Jaume el Barbut, bandoler crevillentí nascut el 26 d’octubre de 1783. Segons apunta l’arxivera municipal, Bibiana Candela Oliver, “va ser home de grans qualitats personals -malgrat el seu analfabetisme-, líder intel·ligent, carismàtic, astut i valent, va ser el més cèlebre bandoler valencià i espanyol de finals del Set-cents, les activitats del qual es van estendre per terres murcianes, manxegues i andaluses”.
L’arxivera municipal compte que “va ser fill de llauradors, va casar amb María Antonia García Asensio, l’1 d’agost de 1803 i des de llavors, va treballar com a jornaler i guarda d’unes vinyes al poble de Catral. Un cert dia va sorprendre un merodeador que li va atacar navalla en mà, però Jaime va aconseguir arrabassar-li-la i donar-li mort”. Bibiana Candela afig que aconsellat pels seus familiars, va fugir a la serra de Santomera, on no va tardar a formar part de la quadrilla dels Mogicas, fins que, fart de les seues crueltats —va acabar matant a dos d’ells—, es va fer amb el comandament, iniciant així una llarga sèrie de delictes per pobles i regions muntanyenques dels voltants.
“En produir-se la invasió francesa, es va convertir en una curiosa mescla de salteador de camins i guerriller, no tardant a erigir-se com a cap d’una partida que va arribar a comptar amb més de cent homes, sent el seu nom pronunciat amb admiració i entusiasme per terres murcianes”, desenvolupa l’arxivera municipal, qui a més subratlla que “es va retirar a Crevillent amb la seua esposa i la seua filla, i el dilluns 28 de juliol de 1813 el general Francisco Javier Elio, suprema autoritat de la regió, va disposar el sobreseïment de l’homicidi de Catral, i es va dedicar al cultiu d’unes hortes i a la ramaderia”.
Però, segons assenyala Bibana Candela, “unes imprudents paraules de l’hisendat del qual era colon, li van ofendre i, en unió del seu germà i alguns antics membres de la seua banda, va tornar al bandidatge, assaltant a quants mercaders i viatgers van sorprendre pels camins”. La quadrilla posseïa amagatalls en les serres de Callosa, de la Murada, Albatera, la Solana i de la Pila — en esta última, pròxima a Abarán (Múrcia).
L’arxivera municipal expressa que Jaume el *Barbut es va convertir en defensor dels drets de Ferran VII, passant a ser un feroç guerriller realista, tot això sense abandonar la seua carrera delictiva. “D’entre els seus colps mereix citar-se l’audaç robatori al capità del Regiment d’Almansa, José Enríquez, de vint mil reals, malgrat la resistència d’este i de l’escorta”, destaca Candela Oliver.
Després de l’entrada de les tropes franceses, a l’abril de 1823, el brigadier Luis Adriani li va prometre l’indult, aprovat per Ferran VII, i el va rebre a Jumella, després d’unes certes formalitats de rigor.
A Múrcia va ser nomenat sergent primer i lloc al capdavant d’un grup de “Soldats de la Fe”, amb el que va acabar prestant servicis de seguretat i protecció rural en els mateixos llocs de les seues antigues malifetes.
A principis de 1824, recorda l’arxivera municipal, va ser cridat a la Casa Consistorial de Múrcia, suposadament per a rebre unes certes instruccions, però per orde del general Montes, intendent de Múrcia, se li deté i se li instruïx un ràpid procés que va concloure amb la seua condemna en la forca. A l’alba del dia assenyalat, 5 de juliol de 1824, dilluns, va ser portat al patíbul —situat en la plaça del Mercat, hui de Santo Domingo—, on va ser penjat pel botxí Joseph Merino.
Tal com apunta Bibiana Candela, “del seu cadàver es van fer els habituals “quarts”, que després de ser fregits en oli es van exposar a Crevillent (el cap), Jumella, Elx i en els camins de les regions muntanyenques”.
Prototip del “bandoler generós”, la seua vida va ser tema de nombroses anècdotes i llegendes narrades en les novel·les huitcentistes, convertit en personatge mític per les seues gestes en defensa dels pobres i humils, com per exemple, el drama en vers de Sixto Cámara, “Jaime el Barbudo (1853), i la novel·la històrica de Ramón López Soler,“Jaime el Barbudo, o sea, la sierra de Crevillente” (1832).